VULL

Jo lo que vull
es escriure un poema
de passió i, amor
de guerra i, mort.
Jo lo que vull
es escriure un poema
per alegrar
l'ànima i el cor
per plorar,
de melangia
o per cantar a la vida.
Jo lo que vull
es escriure un poema
per mi, per  tu, per  tots.

Mentre la lluna s'amaga darrere els núvols,

surten en la fosca nit,

grisos i obstinats.

Una au nocturna i malèfica

l'acompanya amb la seua romança,

trista i desolada.

Camina pels carrers buits, apagats..

Esmorteix la seua petjada

sense saber cap on anar.

Quina emoció sentir-te

dolça veu,

millors sentiments.

Mans plenes de vida,

no d'una, sinó de mils,

i de les mil més que encara

omplirás


Felicitats Pilar Gutierrez
( Pregonera de Festes 2015 )

Ja s'aixeca el dia.
Carregat d'invents.
I ara que farem?
Amb el carro anirem
a collir aulives.
Mirarem lo Montsià,
vigilant que no entren los sanxos,
no siga que hàgem de córrer!
I quan el nostre amic
il.lumine la pedra blanca,
prepararem la menja
a l'ombra de la vella
farga.
Ella ens contarà
vells i bells amors prohibits
baix la seua ombra.

Tímidament s'aixeca el dia,
sense ganes,
els coloms en fila,
com soldats de Cavalleria,
esperen que una mà amiga
s'aventure amb un grapat
de gra.
Glu..glu..glu..glu.
Ja es fa l'hora,
i aquesta mà amiga,
que no arriba
els desespera.

                 

Avui és un dia

però, no un dia qualsevol.

Ha plogut

clots d'aigua enfangada

revifen els rostolls.

Aguaita un sol vergonyós

entre núvols platejats

 ens miren amb alegria.

Mentre, les notes de música

dansen subtilment

pels carrers de la nostra vida.


                           
                      

UNA MIQUETA DE SAL

No voldria altre record
que la de la pluja escandalera
que omple de llum i perles de plata
la fosca matinada.
Ai ! Com ho diria!
Les sensacions colpides
al meu cos.
Tranquil.litat, harmonia
sensibilitat...........
Que dolça és la vida
quan cap marge  de pedra
et barra el pas,
Però si ho fa,!
Li poses una miqueta
de sal. I continues....

Gràcies, per aquesta vida d'alegria.

Entre flors roges i blanques 

de força i pau

amb el verd de l'esperança

Sento com passa el temps,
s'acarnissa, !
travessa la força,
endureix la pell.
Reforça l'ànima i el cor
trenca el silenci.
Fluint paraules, somnis i desitjos.
M'agrada com passa el temps..

El son ja està aquí.

Ple de somnis oblidats

Asseguda en un banquet
amb el relotge adormit
Només  s'escolta el clapit
d'un gos .
El cel és fosc
la tronada avança
sense miraments.
Asseguda en un banquet
amb el relotge adormit.
La solitud l'empenya
Cap a on?

PREGUNTES, SENSACIONS, SENTIMENTS...







De vegades, tinc la sensació que les converses o discursos que vaig sentint, tenen més de cent anys, o són totalment utòpiques. Estem al segle passat? O al segle que encara no hem començat?

L'ahir ja no existeix, son records, i alguns no els hem d'oblidar.

El demà tampoc existeix, però l'hem de preparar.

Per la qual cosa existeix l'avui i me vull mantindre conscient d'això

Per molt que creiem que “som sabedors del que som, del que volem o d'on anem”, no és del tot cert: ho intuïm... caminem... ens parem, però de vegades tornem a començar.

I comencem de nou pel mateix lloc, per què? Perquè ho portem a l'ADN, ho portem a la SANG.

M'he criat i viscut en un entorn de llibertat, tot i l'època fosca que encara vaig conèixer i vaig passar adolescencia, mai a casa ens van amagar res del què iaios i pares van viure, ho he tingut sempre present, i mai ho oblidaré, i tampoc ho oblidaran el meus descendents.

Per això no entenc quan me pregunten: i tu com et defineixes? O millor dit, per què no te defineixes?

Jo, els contesto: en què m'he de definir? En allò que sóc? A cas ho hem de portar gravat al front? Que així seré millor persona?  

Però com sóc educada i m'agrada contestar a la gent, els ho dic:

--Sóc d'Ulldecona, catalana, i socialista (sense sigles). El meu ADN i el de la meua família data del 1600 (això és el de menys). He tingut iaios assassinats i tancats a la presó per "Rojos Republicanos" i repressions a la família a la postguerra.

En 15 o 16 anys vaig estar a les manifestacions de la Marxa per la Llibertat. Vaig ser una de les fundadores d'Omnium a Ulldecona, he defensat i defensaré la meua llengua i al meu país per damunt de tot, sempre he votat per lo que socialment m'ha paregut just.

I ningú, cap dels que avui s'anomenen catalans (i jo me n'alegro moltíssim) tenen dret a preguntar-me com me defineixo. En canvi jo i molts com jo, sí que podríem preguntar-los: i el vostre canvi, per què?

Visca Ulldecona i Visca Catalunya                                  

Mirant  l'horitzó
s'enfosqueix la llum.
Ombres intransparents,
figures desdibuixades
per camins inèdits
camins de l'oblit.

Ressonent campanes de tristor,
ja entrada la nit.
Petjades d'amargor
que humilien els sentits.
Es la mort ..!
que camina fent soroll,
ella no té temor.

La pluja
no ha parat ni un moment
em segueix ...
trontollant entre rocs
i amargures
em recondueix el camí
fins a la mar salvatge
La pluja...

Pluja que cau,
sumisa...
i pinta d'argent
les fulles del xiprer.

Pols d'estels que cauen
en la fosca nit.
Il.luminen los sentits
i la lluna se passeja,
dansant entre els
estels divertits.

En les parets del passat
me vaig trobant trossets
de mi.
Entre papers xops
descolorits i cremats
i me pregunto cada dia
qui sóc jo ?