PREGUNTES, SENSACIONS, SENTIMENTS...







De vegades, tinc la sensació que les converses o discursos que vaig sentint, tenen més de cent anys, o són totalment utòpiques. Estem al segle passat? O al segle que encara no hem començat?

L'ahir ja no existeix, son records, i alguns no els hem d'oblidar.

El demà tampoc existeix, però l'hem de preparar.

Per la qual cosa existeix l'avui i me vull mantindre conscient d'això

Per molt que creiem que “som sabedors del que som, del que volem o d'on anem”, no és del tot cert: ho intuïm... caminem... ens parem, però de vegades tornem a començar.

I comencem de nou pel mateix lloc, per què? Perquè ho portem a l'ADN, ho portem a la SANG.

M'he criat i viscut en un entorn de llibertat, tot i l'època fosca que encara vaig conèixer i vaig passar adolescencia, mai a casa ens van amagar res del què iaios i pares van viure, ho he tingut sempre present, i mai ho oblidaré, i tampoc ho oblidaran el meus descendents.

Per això no entenc quan me pregunten: i tu com et defineixes? O millor dit, per què no te defineixes?

Jo, els contesto: en què m'he de definir? En allò que sóc? A cas ho hem de portar gravat al front? Que així seré millor persona?  

Però com sóc educada i m'agrada contestar a la gent, els ho dic:

--Sóc d'Ulldecona, catalana, i socialista (sense sigles). El meu ADN i el de la meua família data del 1600 (això és el de menys). He tingut iaios assassinats i tancats a la presó per "Rojos Republicanos" i repressions a la família a la postguerra.

En 15 o 16 anys vaig estar a les manifestacions de la Marxa per la Llibertat. Vaig ser una de les fundadores d'Omnium a Ulldecona, he defensat i defensaré la meua llengua i al meu país per damunt de tot, sempre he votat per lo que socialment m'ha paregut just.

I ningú, cap dels que avui s'anomenen catalans (i jo me n'alegro moltíssim) tenen dret a preguntar-me com me defineixo. En canvi jo i molts com jo, sí que podríem preguntar-los: i el vostre canvi, per què?

Visca Ulldecona i Visca Catalunya