dijous, 22 de setembre del 2011

PARAULES.

La son no arriba,
mentre, les paraules
ballen dintre meu,
sense sentit.
O no?
Les enllaço i no m'agraden.
O si?
Escric i esborro!
Torno a escriure,
i torno a esborrar.
Voldria saber
què en pensaria el mestre,
l'espill on intento mirar-me.
Què em diria?
Quines serien les seues paraules?
Quan em desperto, les sento...
"Esmola el llapis,
dorm i lleva't amb les paraules,
i, amb el silenci, fluïran
amb tanta claror
com quan naix el dia.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Somni efímer

A les fosques, tan sols un fil de llum enllumena l'estança. Un fort vent colpeja els vidres. Júlia obre els ulls, uns braços forts i negres l'envolten, sent que s'ofega i no pot respirar, intenta cridar! i no pot. Es veu a ella mateixa gitada al llit, immòbil, s'espanta!
Aixeca't, aixeca't! Es diu a ella mateixa, una forta sotragada li cau al damunt, el cor li batega amb molta duresa, obre els ulls, tan sols un fil de llum...

Sentiment. 2011

Des de L'esquarterada, sento respirar al Montsià
m'arriba, amb el vent de llevant.

divendres, 16 de setembre del 2011

Pregunto o afirmo ?

Ahir, lo meu amic Joan va posar una frase que deia així:"Els polítics i els bolquers s'han de canviar sovint.....pels mateixos motius".
Avui, jo posaria una frase que diu així: " Els polítics haurien de fer classes de preparació".
I la meua resposta és, si, i perquè?
Perquè quan sents parlar, segons quins polítics, i ,els seus arguments per defensar una proposta o una idea, és l'atac contra alguna cosa o alguna/es persona/es i distorsionen la informació, és per què no tenen arguments prou contundents, per defensar-se i t'adones que la maduresa política, l'experiència i les formes" brillen" per la seua absència
Però, com li vaig dir al meu amic Joan, tampoc en això els posaria al mateix sac, per
sort hi ha gent molt bona, que sobresurten per sobre dels polítics de mitges tintes.

Sempre queda molt. 16-09-2011

Queda molt pel que lluitar

Queda molt pel que sofrir

Queda molt pel que estimar

Queda molt pel que sentir

Queda tant i tant a fer?

On esta el temps dels cirerers florits?

De la pols dels camins,

que em anat trepitjant

generació a generació.

Han quedat en l'oblit?

Qui recorda el passat?

Trinxeres,!bombes,!sang!

Plors,! gana,! Venjances!

I solitud.

Hem de lluitar?

hem de sofrir?

hem de estimar?

hem de sentir?

-Sempre..!


dijous, 15 de setembre del 2011

MARIA

Maria para el despertador, ja són les sis del matí, sense fer soroll, s'aixeca i va cap a la cuina, engega la ràdio, comença el seu programa preferit,( bé, l'únic que pot sentir amb tranquil·litat) i mentre prepara el cafè i els entrepans per a l'home i els fills, se la pot veure somriure quasi d'amagat, per a ella és l'instant del dia més feliç.
Manel i Manelet, el seu home i fill gran treballen a la fàbrica, l'Oriol i el Quim, els menuts van a l'institut. Els estima tant! la seua vida l'ha dedicada només a ells.
Ja se sent el soroll de l'aigua de la dutxa, s'ha d'afanyar!, els prepara els gots de la llet i els entrepans, a dos quarts de vuit han de sortir puntuals!
Pare i fill entren a la cuina, no diuen res, mai diuen res, només un moviment de cap que la Maria, pren (tota la vida ho ha fet) com un... bon dia! Es beuen la llet, agafen l'entrepà i se'n van, a Maria se li fa un nus al coll, sempre se li ha fet, però mai li han brollat les llàgrimes, ni tan sols una paraula de retret, el que més greu li sap, és que els dos petits de tretze i quinze anys ja comencen a fer el mateix.
Ja se senten les baralles, l'Oriol i el Quim, entren a la cuina discutint, si no és un llibre, és un llapis, qualsevol cosa és motiu de discussió, es beuen la llet corrent, i des de la porta del carrer criden: -Mama, a les sis tenim entrenament, tingues les bosses preparades!-
Maria s'ha quedat sola, un sentiment de buidor i tristor li opremeix el cor i l'estomac, ja no sent la ràdio, ni somriu, a poc a poc, va recollint la roba, endreçant les habitacions, va a comprar, posa el dinar al foc, i prepara les bosses, per als menuts.
Dos quarts d'una, Manel i Manelet estan a punt d'arribar, a la una en punt el dinar ha der ser a taula, la prepara per a ells dos, ella sempre s'espera a dinar a un quart de tres, cuan arriben los menuts.
Les quatre de la tarda, torna a estar sola, ha endreçat la cuina, s'ha preparat la cistella de la roba per a plegar i cosir, mentre va mirant la novel.la de moda que fan per la televisió, estarà dos hores tranquil·la, dos hores per a ella sola.
Maria..! Maria..!Maria..!Maria..! Déu meu! crida el Manel.
Maria, amb un somriure als llavis, mai més es despertaria.



Cati Brusca 14-09-2011.

dissabte, 10 de setembre del 2011

A Joan Salvador Gaviota-1993- Racó Poètic" La Plana Ràdio 14-10-2011

Vola, vola
gavina blanca
planeja sobre el blau oceà
i, remunta, fins al penya-segat
Saltironeja
fes cabrioles al vent,
aprèn a volar
Vola i vola
cap a la llibertat.
Alguns te diran
que ets en estat de follia.
Però, tu segueix endavant....
no hi ha res més important
que volar cap a la llibertat..........!!!!!!!!!!!

LA NIT - 1994 " Racó Poètic" La Plana Radio 14-10-2011

La nit m'arriba
amb forma de bagul,
ple de records...
anat i venint
com una lleu ploma blanca.
Si jo sabés d'on vinc..
Si jo sabés on vaig..
Si jo sabés què vull...
La nit m'arribaria
com un cant d'ocells
a l'albada.
Angoixa,
quin sentiment!
uns suaus cops a la porta,
l'obro i miro
La nit....
Els estels juguen
al voltant de la lluna,
i, ella gran senyora
mentidera
esperant el sol, es gronxa.
Tanco la porta...
pau...
quin sentiment!
tanco els ulls.........i..........

PARE-1994

Vaig caminant, i penso amb tu
un suau vent m'acarícia.
Els núvols corren al seu pas
Per sobre les muntanyes
volades d'ocells marxen,
com vas marxa tu
un dia d'agost.
Pensant en tu
el vent a cridat el meu nom
i m'ha envoltat dolçament,
sense deixar-me anar,
i he sentit en el seu abraç
el teu,
en la seua carícia
la teua
i he sabut que eres tu...

ANNA-1989

Vas arribar
un catorze de març,
menuda com un ocell,
arrupideta al meu pit
buscaves el teu primer alè
a la vida.
Els cabells negres
i els ulls lluminosos
com dos estels.
Vas nàixer de mi.
Vas nàixer del meu amor.

DOLÇA CANDIDESA GENER-1994

Esta nevant,
l'Anna embadalida
darrera els vidres
està mirant.
Els seus ullets resplendeixen
entre meravellada i atònita.
Mai ha vist la neu,
aquesta cosa tan nívia.
L'agafa amb les seues menudes mans,
i, veu admirada com es desglaça.
No ho entén!
és una cosa nova,
és quelcom,
que ella mai,
no oblidarà.

ENYORANÇA

Som els records parats
d'uns vells cors.
Som esperits desperts
que hem lluitat i lluitem
per estimar.
Amb flaire de roses i gessamins
hem arribat fins a tu.
Des d'on venim,
més enllà dels indrets blaus
que creuen l'horitzó,
vetllem per tu
i pels teus.
Ets tu, ara,
un nou cant a la vida
que omple la buidor
de les nostres paraules
transformades en silenci,
però, escampades,
dins l'aire aromatitzat
de l'amor.
Quants records
guardats en el temps!
-si fóssem gavines
volaríem fins a tu
per dir-te...........!!!
Tanca els ulls, respira fort
el flaire de roses i gessamins!!!
Ara, escolta't el cor....

Cati Brusca- 2001

MIQUEL MARTI I POL

Un del poetes que més m'estimo del nostre país, és Miquel Martí i Pol, no hi ha dia que no llegisca un poc de les seues reflexions, transformades en poesia, les quals són fruit d'una gran maduresa.
Va explorar tots els racons de la seua personalitat, va ser auto-exigent, i per damunt de tot amb principis ètics, i com ell mateix deia:
"Primer de tot cal ser fidel a un mateix"
"L'essencial es diu amb senzillesa"
Tenia una gran necessitat de conèixer-se i conèixer-nos, deia, que això és el repte de la vida, la il·lusió i la realitat.
Vull ser per un moment transcriptora d'un dels seus poemes:
MOT D'ORDRE

Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar de mans i peus
mitja dotzena d'explotadors.
Però el fil és molt prim
i només subjecta,subtilment,eficaçment,
els explotats.
Cal anar amb peus de plom.
Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda. Miquel Martí i Pol- (La fàbrica 1970-1971)

AMICS DEL FACEBOOK-10-SETEMBRE-2011

Un estudi americà recent, demostra que l'ús habitual d'Internet a casa afavoreix l'aïllament i la depressió dels seus usuaris.
Per començar diré que no hi estic d'acord, però amb matisos, que ara tot seguit, intentaré explicar-vos.
Com tots sabem, Internet, com totes les noves tecnologies, són un gran avantatge per a les persones, al treball, al estudi, i també amb les relacions personals.
En la meua poqueta experiència en aquest món, em sento molt bé, pel simple fet de relacionar-me amb tots vatros, he tingut l'oportunitat de conèixer i conversar amb persones, que en la vida de cada dia, no ho hagués fet, o no ho hagués fet tan intensament, i també he tingut l'oportunitat de retrobar-me amb vells amics i amigues, i en cadascú de vatros m'uneix una manera de pensar, una manera de sentir, un tipus de música, un tipus de literatura, uns colors, una ideologia, i lo que més m'agrada, és que quan me trobo amb algú de vatros pel carrer mos saludem d'una manera mes amigable.
Però...( sempre hi ha un però) és cert que hi ha gent amb trastorns de personalitat, timidesa o baixa autoestima i que poden tindre tendència a tancar-se dins d'aquest món virtual, així poden fer activitats aïllades i crear-se una personalitat imaginària i virtual, que en la vida real no es veuen capaços de realitzar.
Tot aquest "rotllo" ho dic, perquè hi ha molta gent que et demana de ser amic, sota un pseudònim, o un nom fals, i que no donen cap dada de qui són, naturalment, si no tinc cap indici, no els accepto, perquè penso que la majoria d'aquests no tenen cap trastorn emocional, ni són tímids, són, com dirien en termes policíacs, espies, agents infiltrats que es mouen per terrenys fangosos i subterranis. I sinó? Per què no donen la cara? Tenen alguna cosa a amagar? De què tenen temor? De que ningú els faça amic? Per què?

dijous, 8 de setembre del 2011

Al meu pare...

Una càndida enyorança,
filla del desig m'envolta.
El miratge d'un record,
d'un record estimat.
Uns quadres incabats...
una cadira buida.
La casa envoltada amb el teu alè...
Pinzellades de color i amor
que tú com a llavor
de la meva existència m'has donat.
I per ventura desitjo
ser enyorança.....filla del desig



Cati Brusca Agost-1994

dimecres, 7 de setembre del 2011

DECEPCIÓ

No dic res de nou, si dic que estic decebuda, espantada,indignada i emprenyada.
Tota la vida, esperant obrir el calaix de la llibertat, i ara que l'hem obert, on estan les llibertats?
Estem vivint en un món on els valors humans estan desapareixent i els mandataris de dubtosa mentalitat, d'afers deslleials, il.legals i enganyosos, ens governen.
Vam decidir, i ho vam fer malament. Ara, on està el remei?
Jo, com molts, esperava més, i el resultat és : res....